 et
aquí que a Vilanova de
Vallseca hi ha una escola |
|
|
|
que es diu l’Escola dels ocells.
Un bon dia, en sortir de classe, tres amics i veïns, en Miquel, l’Anna i en Carles van tenir una pensada: - Anem al Bosc! – va dir de sobte en Miquel.- No, que jo he d’anar a casa, que tinc deures – va fer en Carles. - Això, això... Que som a l’hivern i molt aviat es fa fosc – va acabar l’Anna.- És igual. Només serà un moment. I, a més, estem estudiant els ocells, oi? Al bosc n’està ple. – va afegir en Miquel. - D’acord – van dir els altres dos. Entrem al bosc. Al bosc tot era silenciós. No se sentia res. - Quin silenci! No se sent cap ocell – va comentar en Carles- Ja t’he dit, Miquel, que era inútil... Miquel? Miquel.... Miquel!
|
||
| Va
arribar en Miquel corrent i cridant:
- Carles! Anna! He trobat un llac! - No ens interessa el llac ara. El que hem de trobar és la sortida. Ens hem perdut!El temps passava i es feia fosc. Van acostar-se al llac per si hi havia cap camí per sortir d’aquell bosc. Finalment, es van asseure en unes pedres per descansar. Ja era de nit. Una lluna enorme resplendia al mig del cel però a l’aigua del llac no s’hi reflectia. Era una nit estrellada. Els arbres del bosc semblava que tinguessin cara i que et miressin tota l’estona. Els tres amics començaven a tenir una mica de por. Era al pic de l’hivern i feia un fred que pelava. Les branques dels arbres es movien a banda i banda amb aire amenaçador i el vent xiulava entre les branques com si d’un xiscle es tractés. De sobte, tot es va tranquil·litzar: les fulles ja no es movien d’aquella manera i no feia tant fred. En aquell bosc hi passava alguna cosa estranya. CEIP MIQUEL BATLLORI.
4t |
||
