A l’endemà quan es van despertar, el Miquel va decidir que no podien continuar d’aquella manera, necessitaven posar-se en contacte amb algú.

-         Això és un bosc, no és un desert, per força ha d’haver-hi algú i l’hem de trobar – va exclamar el Miquel, amb optimisme.

-         Tens raó, Miquel. Mengem aquestes mores, bevem força aigua d’aquest riu i posem-nos a caminar. – Va dir l’Anna

-         Sí, no ens separem i anem amb compte!

Després de dues hores, van trobar un camí que semblava portar a algun lloc.

Efectivament, al final hi van veure una gran mansió envoltada d’una xarxa que semblava electrificada.

Els tres nens es van acostar a la porta i van picar a un timbre. Una càmera els enfocava i de cop una veu va exclamar:

-         Qui sou? Com heu arribat fins aquí?

-         Som tres nens que ens hem perdut... Que ens podríeu ajudar?

-         Ostres! Ho haig de consultar al meu amo – va dir la veu – Espereu, que vinc.

En cinc minuts vam veure acostar-se dos homes molt alts, amb walky-talkies i porres al cinturó dels pantalons.

L’Anna, el Miquel i el Carles, es van espantar; però els homes els van tranquil.litzar:

-         Som guardes de seguretat, no patiu. No us preocupeu, que no passa res. Us ajudarem a tornar a casa. Passeu!

La casa era gran i no especialment luxosa.

De cop van sentir música:

“Buleria, buleria, tan dentro del alma mía... es la sangre de la tierra en que nací...”

-         Ostres! El Bisbal! – Va exclamar l’Anna, encantada.

-         Sí! A mi també m’agrada – Va dir en Carles.

Els dos homes que els acompanyaven estaven parlant per telèfon, avisant uns xofers que vinguessin a recollir els nens...

Quan van penjar, es van dirigir als nens i els van dir:

Si prometeu guardar el secret, us ensenyarem d’on ve aquesta música...

Però no podeu explicar a ningú el que veureu aquí.

Els nois van donar la seva paraula de mantenir el secret i van seguir els homes a una habitació d’on sortia la música...

Quan la porta es va obrir van quedar bocabadats:

Van veure un estudi de gravació amb un munt de tècnics treballant. El David Bisbal era al mig amb quatre ballarins cantant i ballant.

Estaven gravant un vídeo-clip!!!!!!!!

Els dos homes van explicar als nois que per culpa dels periodistes, el David Bisbal no podia anar mai pel carrer tranquil i que s’havia comprat aquella casa al mig del bosc per poder treballar sense que ningú el molestés.

Ningú podia saber l’existència de la casa, perquè era l’únic lloc que tenia David Bisbal per tenir intimitat.

El Miquel, l’Anna i el Carles van estar allà tot el matí.

Finalment, els xofers se’ls van endur a casa on tothom estava desesperat.

La policia els buscava des de feia tres dies i es temien el pitjor.

ESTEL VALLSECA